Els llums

Quan el dubte persisteix, la resposta s'esvaeix.

Ha mort J.G. Ballard 

L'agost de 2008 vam publicar el següent artícle sobre una exposició que ques va fer al CCCB sobre l'autor que ha mort avui.

Des de l'agost de 2008 a enguany he llegit un parell de llibres més seus i sempre recomanables.

L'article deia:

Crec Al CCCB de Barcelona, altrament dit Can Ramoneda, i fins a final d'octubre s'hi troba una exposició dedicada a J.G. Ballard que vull recomanar.

Desconeixia aquest escriptor però és d'aquells que sense saber-ho, n'era seguidor, ja que hi ha dues pel·lícules adaptades de les seves novel·les que són grans films.

La primera "L'Imperi del Sol" de l'Spilverg, la qual sorpren pel fet de que és biografica del mateix Ballard i la segona "Crash" del gran David Cronenberg, aquesta si que és una gran pel·lícula.

Els entesos en Ballard afirmen que si Juli Verne és el visionari que descriu el segle XX en el segle XIX Ballard a partir dels anys cinquanta descriu el segle XXI, el futur immediat.

Ballard no es centra en els invents i la tecnologia com Verde, Ballard és un escriptor de ciencia ficció orientat però cap a l'interior de la naturalesa humana. Com ens sentirem quan estiguem rodejats per tecnologia? Com serà la nostra lògica? i la nostra moral? Quin sentit del plaer tindrem en el futur? i del dolor? Dins d'una metropoli ens sentirem sols o acompanyats?

No descriu un futur llunyà, al contrari, ell afirma que no li interessa el futur més enllà dels propers cinc minuts, afirma que el futur no existeix i que el passat és variable (ja que ens el fem psicològicament a mida) per tant només ens podem centrar en el present que és el que ho domina tot.

A l'exposició t'expliquen que Crash era una novel·la que es considerava impossible d'adaptar al cinema, però el David Cronenberg (director també de The Fly) s'hi va atrevir rebent els elogis fins i tot del mateix Ballard.

Els seus llibres i les pelis estan plens del què Garcia Marquez diria "los demonios del autor" un sentit de la fatalitat, del cataclisme, de la cruesa, del ciment, de la violència i de la buidor. Tot plegat creant escenaris absolutament inquietants, ja que de la mateixa manera que desitges que el futur no sigui així te n'adones que aquest futur és gairebé present, i que si no existeix encara, podria existir perfectament tal com el descriu.

nbsp;

enviat per: joanriera a les 20:48 | enllaç | comments |
cultura, llibres

 El desconcert

Crec que de la depressió psicològica que la societat pateix degut a la pressió mediàtica de que estem de crisi, ara entrem en una nova etapa: la del desconcert.

Desconcert perquè els estudiants exigeixen tonteries (comparteixo completament el post anterior), en comptes d'ésser capdavanters en els moviments socials i exigir una cosa tant senzilla però a la vegada dificil com tenir garanties de futur.

Desconcert perquè veiem com mentre els treballadors de SEAT fan la proposta de congelació salarial els mestres fan una vaga profundament insolidària dient que no volen treballar 4 hores més de docència i tenen feina segura.

Desconcert perquè si la cosa no millora, la nova terminal del Prat només es podrà omplir de del que avui ja l'omple, de figurants.

Desconcert perquè després de tants mesos de negociar el finançament, el Saura per despistar l'atenció filtra les xifres, i són un insult al poble.

Desconcert perquè veiem com una vegada més l'estratègia del PP ha funcionat, i a pesar de detencions i les corruptel·les que han aflorat, el PP ha aconseguit picar-se un ministre i guanyar Galicia

Desconcert perquè la cambra de comerç de Barcelona avui se sent molt més còmoda amb federalisme impulsat pel PSC que no pas amb el sobiranisme de CIU.

Desconcert perquè La Vanguardia porta uns dies publicant unes veritats com temples mentre El Periódico demana la sociovergència.

Desconcert perquè apesar de tot, els Nimbys segueixen dient no a la MAT a l'AVE i al túnel de Bracons quan l'AVE ja arriba a BCN i el túnel de Bracons s'inaugura la setmana vinent.

Desconcert perquè alguns d'esquerres es senten sols, i mentre l'acció política segueix essent d'esquerres (això és indubtable) es dissimula amb un discurs centrista (no fos cas).

Desconcert perquè ja m'he trobat algú bastant desesperat que demana feina pel facebook.

Desconcert perquè l'efecte Obama ja està rebent uns atacs salvatges (han trigat poc)

Desconcert perquè mentre ens escandalitzem per les primes dels directius d'AIG el del Santander també cobren una pasta gansa i el sr. Botín ha afirmat categòricament que l'aixeta del crèdit seguirà tancada per molt de temps i no passa res.

Desconcert perquè PIMEC té raó al demanar linies de crèdit públiques. Cal crear un nou banc minorista de capital públic ja! Tipus el BEX dels anys vuitanta o Argentària dels noranta.

Desconcert perquè Foment té raó al demanar que els ajuts no es centrin només en el sector bancari.

Desconcert perquè els bancs tenen raó quan denúncien que no sabem què està passant a les caixes.

Desconcert perquè la dreta europea apunta directament i sense embuts com a culpables de la crisi els paradissos fiscals, quan de fet en son clients.

A la vegada cal dir que hi ha coses que no canviaran mai com per exemple que la patronal a la que pot, demana l'acomiadament lliure, que a Madrid tant en el sector públic com en el privat (Iberia) hi ha via lliure per insultar els catalans, que els indepes d'aquí no són gaire hàbils, que l'Artur Mas segueix sense despentinar-se i amb actitud falsa, i que si féssim un concurs de qui és més caspós el seguiria guanyant el sr. Aznar. I davant de tot això que fa La Caixa? doncs també segueix com sempre, regala vaixelles i prou.

En conclusió: OJO no perdem el nord, encara en queden moltes de coses per sentir veure o viure, però crec que hem de seguir el mateix camí que nosaltres mateixos ens hem marcat, independentment de si de vegades som espectadors d'autèntiques contradiccions forassenyades.
Si rellegim els clàssics veure'm que hi ha coses que segueixen vigents: la inversió pública atrau la privada, l'economia real ha de sostenir la financera i no al revés, l'economia ha d'estar fonamentada en el valor i no en la transacció, la societat es vertebra al voltant de valors compartits col·lectivament, l'ambició col·lectiva ens farà conseguir fites, mai el pessimisme, l'estructura econòmica diversificada aporta més seguretat que el monocultiu.




PD: Mai m'hagués imaginat que acabaria escrivint que Foment té raó en alguna cosa.

enviat per: joanriera a les 23:44 | enllaç | comments |

enviat per: joanriera a les 09:38 | enllaç | comments |

Grace Slick, un article i un poema

Fou a través d'un company de temps de canvi que la vaig descobrir, una de les precursores que va obrir nous horitzons per la dona, concretament els de la música moderna liderant els Jefferson Airplane.

Ella a diferència de la Janis Joplin va sobreviure aquella època, i per tant no és una llegenda.

Investigant sobre ella a la xarxa he trobat un article que li fa un homenatge titulat "Dones de pedra" esplèndid,  el trobareu fen clic aquí, en el blog de Meredith Martyr.

En deixo també el seu millor poema i un petit video:

 White Rabbit - Jefferson Airplane
One pill makes you larger
And one pill makes you small
And the ones that mother gives you
Don't do anything at all
Go ask Alice
When she's ten feet tall

And if you go chasing rabbits
And you know you're going to fall
Tell 'em a hookah smoking caterpillar
Has given you the call
Recall Alice
When she was just small

When men on the chessboard
Get up and tell you where to go
And you've just had some kind of mushroom
And your mind is moving slow
Go ask Alice
I think she'll know

When logic and proportion
Have fallen sloppy dead
And the White Knight is talking backwards
And the Red Queen's "off with her head!"
Remember what the dormouse said;
"FEED YOUR HEAD

 

enviat per: joanriera a les 22:53 | enllaç | comments |
cultura, música

Sobre les comunitats a la xarxa

Alguns corrents neo-ludistes ja han alertat de l'atemptat que pot representar per la intimitat de les persones el Facebook. D'altra banda però des de posicions progressistes no podem negar l'avenç tecnològic i per tant hem d'apostar per un ús responsable de les eines que ofereixen les TIC.

Tot hi això, Facebook no és la comunitat social que atempti més a la intimitat, ja vam parlar en un altre post del votamicuerpo.com o d'un blog impulsat per ex-novios enfadats que es revengen publicant fotos de les seves ex-novies.

I escric això perquè avui llegeixo la notícia que s'ha llançat una nova comunitat anomenada descubrealinfiel.com on diferents persones, sobretot dones, denuncien les infidelitats dels marits, fent-les públiques.

Personalment no tinc una postura clara encara sobre això, però en qualsevol cas, si que estic convençut que el sr. Orwell es va quedar curt a 1984. I això ho diu un usuari compulsiu de facebook.

Sortiran comunitats socials vegetarianes denunciant els que mengen xai? o l'associació de divorciats publicarà la llista dels marits que no paguen la pensió? o ens trobarem fotos a la xarxa dels que no baixen la tapa del wàter?

Jo procuro ser un ciutadà correcte, però tampoc em vull sentir amenaçat del què passarà si em menjo unes costelletes de xai amb uns amics sense saber que n'hi hagi un de vegetarià.

 

enviat per: joanriera a les 11:28 | enllaç | comments |
política, tecnología

Una portada que fa goig però...

Tot just fa uns mesos, els neoliberals criticaven els líders d'esquerres llatinoamericans per les seves pràctiques nacionalitzadores de l'economia.

Ara veiem com els mateixos liberals volen recórrer a les mateixes pràctiques responent a la tesis de "nacionalitzem les pèrdues i privatitzem els guanys". I això és el què no podem permetre.

La portada d'aquest divendres de La Vanguardia, tant de bo fos publicada en una situació de bonança econòmica, indicaria la possibilitat que tots els americans poguéssin participar dels guanys de la seva banca.

Espero i desitjo, com a mínim que quan tornin els guanys no caiguem en noves privatitzacions a tot el planeta.

Si aquest titular s'hagués publicat l'any 1963, potser indicaria que Kruchev hauria entrat a la Casablanca.

enviat per: joanriera a les 10:23 | enllaç | comments |
política, economia

Chrome, per fi arriba el gir de la truita. Codi Obert 1 - Microsoft 0

No vull cantar victòria abans d'hora, però el google Chrome ha estat un encert. No cal escriure sobre les importants avantatges d'aquest navegador, a la xarxa des d'inicis de setmana que es poden trobar centenars d'articles que expliquen el seu funcionament senzill, novedós i ràpid.

Jo, definitivament ja he decidit que serà el meu navegador per defecte, i ho diu un noi que des del 1997 ha fet servir l'Explorer de forma quasi ininterrumpuda.

De bon rollo, però el Firefox era una imitació del l'Explorer en codi obert, i és clar, entre l'original i la còpia, sempre l'original. Chrome no és còpia de ningú, és innovació de veritat, gairebé el poso al nivell del Netscape 2.0 de 1995.

Però el fet que vull destacar del llançament d'aquest navegador és la significació política i social que representa.

Fins ara les aplicacions de codi obert, i tota la filosofia que hi ha darrera del codi obert, només restaven en els ordinadors dels que són militants del codi obert i de la informàtica en general, els professionals i els coneixedors de les TIC.

Amb Google Chrome estem davant del primer software obert de senzilla instal·lació dirigit als 700 milions d'internautes del planeta.

És la primera vegada, i segur que no és la darrera, que una gran coorporació (Google) llança al mercat un producte absolutament obert i per tothom.

Fins ara totes les aplicacions de codi obert les llançaven comunitats de programadors, per fi una gran empresa s'adona que el futur és el codi obert i assumeix aquesta filosofia com a pròpia llançant aquest navegador.

Des de dimarts doncs, la xarxa és una mica més oberta, una mica més senzilla, i una mica menys captiva.

 

enviat per: joanriera a les 10:00 | enllaç | comments |
tecnología

Sistema de finançament: ¿per despesa social o inversió?

Les posicions de negociació del nou sistema de finançament comencen a acostar-se.

Tot apunta que s'arribarà a un acord, de la mateixa manera que tot apunta que en l'acord, com era d'esperar, no només i guanyarà Catalunya sinó que hi guanyarà tothom ja que l'acord arribarà gràcies a que l'Estat injectarà més diners al sistema.

Per tant, una vegada més Catalunya s'haurà endut les crítiques i el desgast polític de la negociació, com tots els precursors, portarem les fletxes clavades a l'esquena, però tots els ciutadans, catalans i no-catalans hi sortiran beneficiats.

La clau de l'acord doncs, no ha de ser en els termes territorials sino en la linia de rebaixar el percentatge de despesa directa de l'estat. Avui aproximadament la despesa està en 50% Estat, 35% CCAA i 15% municipis i ens acostarem una mica més a la doctrina que des de fa forces anys ambicionen els socialistes catalans: 40% estat, 40% CCAA i 20% ajuntaments.

Injectant doncs més diners al sistema, (rebaixant la despesa directa de l'estat), permetrà suportar la quota de solidaritat i a la vegada finançar l'armonització de la cartera de serveis de l'estat del benestar.

No hem d'oblidar que el debat fiscal de base, no és territorial, sino que és entre-classes, ja que els rics aquí i la Rioja tributen igual de la mateixa manera que els pobres tributen menys.

Fins ara el problema sorgia del fet que el sistema no contemplava l'armonització de serveis, de manera que els pobres residents de les comunitats riques eren els oblidats, i no gaudien dels serveis necessaris que l'estat del benestar els hauria d'oferir.

La prioritat més important doncs crec que l'aconseguirem, ser capaços de finançar la mateixa cartera de serveis públics per tothom.

Però potser, la gran diferència amb la resta de comunitats no és la despesa social, sinó la necessitat brutal d'inversió. A Catalunya si volem seguir essent motor econòmic d'Europa cal fer un seguit d'inversions públiques absolutament claus per captar inversions privades, crear activitat econòmica, llocs de treball i de passada incrementar la recaptació.

Així doncs la temptació és clara: i si incrementem la despesa social una mica, sense armonitzar del tot i ens dediquem a invertir a tope durant els propers anys de manera que, aprofitant que els altres estan en una crisi més profunda que nosaltres, posicionar-nos de cara la propera onada de creixement econòmic? I aleshores, en la propera onada de creixement econòmic incrementar la despesa pública.

Algú pot dir que això és poc socialista, jo crec que és socialista amb visió de llarg termini.

L'alternativa a això, podria ser recuperar a Keynes i també seria raonable, incrementar la despesa social amb els guanys del sistema de finançament i fer la inversió amb deute amb l'espectativa de tornar el deute en la propera onada de creixement econòmic.

Però en qualsevol cas, no oblidem la inversió llargament reivindicada.

 

enviat per: joanriera a les 16:40 | enllaç | comments |
política, economia

"Estimen els animals però odien a les persones"

La cita que titula el post és de Gordon Gekko (Wall Street) i va dirigida als conservadors blancs, saxons i protestants, especialment els conservadors anglesos.

El conservadorisme de tradició saxona en el fons no és nou, han estat de moda en l'època dels newcons, però no hem d'oblidar que en aquesta campanya americana atacaran, i de fet ja ho estan fent ferotgement, ja que es tracta d'una ideologia carregada de prejudicis, recels, i desconfiança.

Gordon Gekko els descriu fantàsticament: són capaços de fer hereus els seus animals domèstics, però no tenen escrúpols en destruir llocs de treball, ni en menystenir altres cultures suposadament inferiors posem per cas els de tradició catòlica o llatina.

I dic això perquè vull condemnar enèrgicament un artícle-editorial que ahir es va publicar al Financial Times i que va reproduir un diari madrileny.

El Financial Times afirmava que les economies que patiran més la crisi econòmica actual seran els que han estat més irresponsables i per destacar aquests països irresponsables recupera l'acronim insultant dels PIGS, els porcs, Portugal-Italia-Grècia-Espanya.

Un artícle que simplement es dedica a insultar les economies del sud d'europa, per la seva bombolla immobiliària, sense tenir en compte que: la crisi es va iniciar a partir de la fallida de les subprime americanes (les agències hipotecàries que finançaven sense garanties), que els principals bancs que han fet fallida són bancs britànics, que l'economia espanyola ha estat de les que més ha crescut durant els anys de bonança i en darrer lloc destacar que tot i la crisi, de moment, i dic de moment, encara no estem en recessió.

No és casualitat que recuperin l'acronim PIGS en èpoques de crisi. Els prejudicis dels conservadors els hi generen una miopia tant salvatge que no els deixa apendre de les bones pràctiques de l'activitat bancària espanyola, que cal dir que també existeixen.

Tant de bo, el conservadorisme de tradició saxona passi a millor vida cap a ideologies més respectuoses amb els diferents.

I per cert, l'article original del Financial Times no es pot consultar obertament, òbviament, és de pagament, cal cercar la traducció a Cotizàlia.

 

enviat per: joanriera a les 16:12 | enllaç | comments |
economia

Cent vint d'anys d'horror, cent vint anys de Jaume l'Esbudellador (Jack el destripador)

Si d'algun criminal se n'ha escrit força, aquest és Jaume l'Esbudellador, un psycokiller que avui potser seria considerat dels menors ja que els seus crims van ser inferior en nombre i en crueltat que d'altres del segle XX.

Ara bé, el misteri sorgeix perquè no el van enxampar mai i això va perllongar en el temps la investigació, el periodisme i la llegenda.

Fins el punt de que en la commemoració del centenari dels seus crims, algú, no se sap qui, el 31 d'agost de 1988 va encarregar les següents esqueles al diari La Vanguardia, les quals, en un exemple de profesionalitat i diligència del diari, van ser publicades.

Ahir va fer vint anys d'aquesta publicació.

La segona esquela va ser publicada el 8 de setembre de 1988. Aquí fou quan el diari va descobrir la broma i ja no en va publicar cap més.

 

enviat per: joanriera a les 22:35 | enllaç | comments |
cultura